Petits desastres

Estic mooooooooooooolt deprimida. No puc cuinar, no tinc temps. A més a més, encara que volgués, no reconec la cuina com a pròpia. Està plena de trastos i menjar dels inquilinos que hem tingut aquests mesos. Així no es pot. Per colmo, els estris que sí que són meus han passat d'estar nous i impecables a ser una massa de greix incrustat, no ho puc suportar... em bull la sang cada vegada que miro les meves pobres paelles o la sandwitxera. Però bé, com diu l'Ivan, suposo que és el preu que hem hagut de pagar per tenir el pis llogat tots aquests mesos. No m'atreveixo a mirar dins el forn...

Quan vam arribar, a primera vista el pis semblava en perfectes condicions, pensava que eren els millors inquilinos que havia tingut mai. Què equivocada estava! Com sempre, les frases fetes tenen raó: No es oro todo lo que reluce i el hábito no viste al monje.

Com vaig dir en el post anterior, tinc unes ganes boges de tornar a la normalitat i tenir una mica de rutina. Al menys ja he començat a treballar. Em fa força il·lusió. Veig que aprendré moltes cosetes de vi, de te i de gastronomia en general. De moment no he fet cap de les cagades que temia, ara! d'arratrassades ja n'he fet, ja. La primera va ser agafar el bus al revès i anar fins a Aiguaviva en comptes de Taialà. Sort que sóc previsora i vaig marxar amb molt de temps de marge. Vaig arribar a temps i això que en comptes de 15 minuts que seria el trajecte normal em vaig passar més d'una hora al bus. Això sí, ara ja sé on estan TOTES les parades d'aquesta línia i així ja no em puc perdre...

La segona arratrassada tampoc va estar malament. Jo de moment no tinc rang al restaurant i vaig donant un cop de mà a tothom mentre em vaig aprenent totes les coses de la carta, que no són poques. Doncs bé, a un client se li va ocòrrer preguntar-me a mi que què era la pularda i jo vaig i li solto que és un pajarito. Vaya güevos que tinc! Els nervis que traïcionen... Es veu que la pularda (abans anomenada polla) és una gallina petita que encara no ha post ous, castrada de manera artesanal (!!) i engreixada a lo bèstia per al consum condemnant-la a una immobilitat absoluta en un lloc fosc. La pájara sóc jo em sembla.